-molt sàviament- decantar per una opció que anomenaven "lletres mixtes"; Literatura, Llatí i Matemàtiques -les matemàtiques són la meva debilitat, encara que la veritat és que sempre les arrossegava- Particularmente crec que aquest és un dels errors més grans de la humanitat, perquè com us dic tot està relacionat amb tot, i si el separem perd tot el seu sentit. Per tant hem de ser capaços de relacionar qualsevol tipus de matèria; no sé, matemàtica amb poesia, música amb economia, gastronomia amb filologia o com se sol dir, la velocitat amb la cansalada. Per estrany que pugui semblar matemàticament aquestes relacions han d'existir.

Jo vaig deixar els estudis, com tanta gent, als 18 anys. Tanmateix, com podeu comprovar, sóc un matemàtic -en realitat a la vida tot són matemàtiques, són problemes que tenen una solució, incògnites que has d'aclarir, però mentre ets viu l'únic que fas és això, resoldre problemes. Sí, no tinc títol però tampoc no ho necessito, perquè una cosa és la informació que tu tens emmagatzemada al disc dur, i una altra molt diferent és com jugues i interrelaciones tota aquesta informació. Pensar no és emmagatzemar dades al disc dur, no, es tracta simplement de relacionar aquestes dades entre si -com si fos un puzle- perquè insisteixo si no ets capaç de lligar-los, no et serveixen de res. Així doncs, aquesta seria la verdadera intel·ligència, una intel·ligència natural.

D'aquesta forma és com he aconseguit quadrar i liquidar tot el meu treball amb l'equació fonamental d'Einstein:

La meva teoria parla de l'ànima com a una cosa física, és a dir real. S'han realitzat experiments en els quals s'ha pogut comprovar com en el precís instant d'expirar el cos es succeïa una de petitíssima, gairebé menyspreable, perduda de pes. El cas és que agafant aquest camí tabú de l'ànima surten tots els números, tot s'ordena. El cos és el que ens limita en l'espai, però la vida és cartesiana, ja que es tracta d'una relació espai-temps. Bé doncs l'ànima vindria a ser la variable que ens falta. Seria un instrument, com el cos -encara que bastant més petit- Instruments que lògicament tindrien dues funcions diferents. Sobre una gràfica tindríem l'eix X (espai-cos) i l'eix Y (temps-ànima):

l'ànima és quelcom que cohabita en nosaltres, i per tant d'alguna forma ens determina un caràcter, ens defineix, és a dir, seria el que ens dóna fi. Lògicament ens dóna fi perquè abans ens ha donat un principi, resumint seria el que ens limita en el temps , i fa que tinguem un destí- sens dubte, predestinat- Però igual que sense el cos no existiria l'espai, sense l'ànima no existiria el temps -les dues coses a qual més inconcebibles separadament, per això són inseparables i han d'anar plegades-

Naturalment aquesta teoria xocava amb la realitat científica establerta. L'ànima seria una energia i com tal deuria estar composta de fotons, per tant estaríem parlant de matèria, és a dir d'una variable x. Tanmateix els científics no el reconeixen aquesta propietat al fotó, i sostenen que la seva massa és nul·la.

Lògicament si els fotons tenien massa nul·la aquesta teoria queia o més ben dit, s'esvaïa com la massa del fotó. Així doncs, amb aquests arguments, em vaig dirigir un dia al Museu de la Ciència de Barcelona a veure una exposició sobre la teoria de la relativitat d'Einstein que realitzava un físic de la Universitat Autònoma, més o menys de la meva edat. El cert és que l'home va ser brillant perquè va fer una exposició a nivell domèstic, clara i concisa, que fins i tot jo vaig aconseguir entendre. Al final la gent va realitzar una tanda de preguntes i algú va preguntar precisament allò, que si els fotons tenien massa. Ell, òbviament va contestar que, no que eren energia però que mancaven de massa. Quan tots varem marxar, jo em vaig apropar a ell, li vaig explicar la meva hipòtesi i al final li vaig comentar:

“Això de que els fotons tenen massa nul·la no pot ser; primer, perquè tomba tota la meva teoria, i segon, perquè si els fotons tinguessin massa nul·la l'equació d'Einstein - omnipresent en tot l'acte - no es compliria! Si multipliquem la velocitat de la llum al quadrat per zero, ens dóna 0”

Va atendre molt amablement tot el que li anava dient però tenia pressa, li vaig donar un manuscrit i se'n va anar sense donar-me una resposta concreta. Al cap d'uns mesos vaig buscar informació sobre ell en internet i vaig aconseguir el seu telèfon. El vaig trucar per tractar d'entrevistar-me amb ell, però em va dir que el meu treball era més aviat filosòfic. "Sí, però i allò de la massa? "Li vaig advertir jo; llavors per fi em va explicar que en realitat no és que fos 0 sinó que es tractava d'una indeterminació, d'un 0/0. Jo en aquell moment no sabia que m'estava parlant -encara que després vaig recordar els limitis aquells que tant me'n van fer suar al seu dia- llavors li vaig contestar; "Be, doncs si tu contínues capficat en que els fotons tenen massa nul·la no podem continuar perquè aquest és el cavall de batalla, si em tombes això m'ho tombes tot". De manera que tots dos vam pengar el telèfon. Aquella nit al taxi -la meva feina- jo anava donant-li voltes a l'assumpte, el cap m'anava a mil per hora. Tot el meu treball trontollava i necessitava imperiosament trobar l'explicació, la lògica, la sortida I la vaig trobar!

L'endemà li vaig escriure el següent e-mail:

¡EUREKA!

Perdona que et torni a molestar però és que és superimportant. Com et pots imaginar he estat reflexionant sobre la nostra conversa d'ahir. Una de les lleis de la termodinàmica diu que "l'energia no es crea ni si destrueix, es transforma". El que ve a dir aquesta llei és que la llum es cristal·litza, se solidifica, canvia d'estat. Però òbviament per solidificar-se ha de tenir alguna cosa. Et puc assegurar que si els fotons tinguessin massa nul·la ja no només no existiria l'ànima, sinó que no existiria res de res, ni tu, ni jo. Tu em parlaves d'una indeterminació, d'un 0/0. D'acord, nosaltres no tenim els mitjans matemàtics per poder determinar-ho, però una cosa és que la massa sigui indeterminada i una altra molt diferent és que sigui nul·la, és a dir 0.

M'he posat a donar-li voltes a l'equació d'Einstein i esprement-la una mica més he ensopegat amb dues lleis universals noves. M'he donat compte de què ja no només no pot ser 0 la massa, sinó que la velocitat tampoc!. De fet en la vida no hi ha res que tingui moviment 0, en els sòlids més sòlids els àtoms s'estan bellugant, hi ha una vibració. Per tant cap de les dues variables poden ser 0 perquè llavors es desintegraria en el NO RES, en l'Origen (abans del Big-Bang).

A la teva exposició vas comentar que si aconseguíssim travessar la frontera de la velocitat de la llum el que succeiria és que entraríem com en una altra dimensió. Efectivament perquè la velocitat de la llum i el 0 són els Límits de la Realitat, de la Vida, d'aquesta dimensió. La massa i l'acceleració són inversament proporcionals. El fotó és infinitament petit, tan petit que pot viatjar a la velocitat de la llum, però òbviament la seva massa no pot ser mai 0 perquè llavors ja no seria res, no seria real. Com podria viatjar a cap velocitat si no és res? Així doncs de l'equació d'Einstein es dedueixen dues lleis universals:

1ª Tot el que perrcebem és Matèria (tot es física, tot es Realidad, tot es Vida).

2ª Tota aquesta matèria està en moviment.

Però és que la Vida és això matèria en moviment. De fet la famosa equació d'einstein no és res més que "l'Equació de la Vida". Espai-temps, és a dir, massa en moviment -el temps existeix perquè existeix el moviment - I la podríem formular tranquil·lament de la següent forma:

Vida (energia) = Espai (massa) . Temps (velocitat)

Espai-temps (cos-ànima). Si n'elimines una de les dues automàticament elimines l'altra, perquè les dos van lligades -2 en 1-, ja que és completament inconcebible tractar d'entendre-les separadament. De fet això és precisament el que passa en la mort. La variable temps (ànima) passa a valer 0, el cos mor i la Vida acaba, 0.

A més a més tot això és molt fàcil de demostrar. Mesurant el pes de qualsevol animal (ánima) en el moment d'expirar, se n'ha de produir una perduda de pes, infinitessimal Sí! però pes, és a dir MATÈRIA.

Tot comença amb el famós "Big-Bang" que no és res més que un esclat de Llum. Tota aquesta energia va anar canviant d'estat, refredant-se i solidificant-se, fins a crear-se el que avui coneixem com Univers. El nostre concepte de Vida s'ha de revisar perquè en realitat Tot el que percebem és Vida! -és a dir, massa en moviment- De fet s'estan realitzant experiments amb una cosa que anomenan " accelerador de partícules " -són una mena de tubs on treballen amb la part de matèria més petita, fotons- que més o menys consisteix en introduir dos fotons per dos conductes diferents i fer-los xocar. Els científics estan al·lucinats perquè diuen que desapareixen. Efectivament, això té aquesta explicació, aquesta lògica. El fotó és la part de matèria més petita, ja no es podria desintegrar més. Quan xocar un amb l'altre, que succeeix? Doncs que s´atura, que les velocitats s´anul·len , 0, i senzillament es desintegren en l'Origen.