Sense entrar en el camp purament científic, existeixen evidències que qualsevol pot percebre de que els fotons tenen massa. Per exemple, durant la nit el so corre més -en tenir menys matèria que el frena- fins i tot les olors són més intensos, per la mateixa raó. Avui dia sol un neci posaria en dubte l'existència de l'ànima. Segons la meva teoria l'ànima seria el que Sigmund Freud va denominar el subconscient. És a dir, alguna cosa de la que no som conscients, o el que és el mateix, una cosa sobre la qual no tenim cap control. L'ànima és un instrument de la qual la consciència es val. És una energia -matèria- que cohabita en el

nostre cos -des que naixem fins al final de les nostres vides- i interactua amb la nostra ment, però que no habita en ella i és independent -va a la seva bola- Bé, això a primera vista sembla gairebé inconcebible, però el que si podem arribar a entendre és que nosaltres no controlem els nostres sentiments -com tampoc controlem el nostre destí- Perquè nosaltres no sentim ni amb el cor -múscul- ni amb la ment -ordinador- Per exemple, la música -importantíssim llenguatge còsmic que converteix els sons en sentiments- l'entenem perquè la sentim -diguem que és el que tradueix el missatge al cervell- però mai podríem inventar un robot que entengués la música, ja que no la podria sentir.

L'ànima és el que ens fa únics, individuals, és el nostre codi de barres, quelcom que ens determina un caràcter, que ens defineix o el que és el mateix, que ens dóna fi. Lògicament perquè abans ens ha donat un principi, és per tant el que fa que puguem estar limitats en el temps, Que existeixi el temps!

En realitat en la Vida hi ha només dues coses que no tenen solució. Una ja la coneixem tots, la Mort, i l'altra és l'Amor. Perquè no en va totes dues coses estan regides pel mateix instrument, pel nostre desconegut i inseparable amic .

L'ànima seria el guió de les nostres vides. Un guió ja escrit i predeterminat. I aquí resta la clau de l'assumpte i el que realment representa més problemes, i més pors. De fet això és molt més revolucionari que al seu dia ho fos la Teoria de Copérnic. Perquè amb tota la informació que hem anat adquirint des de llavors, ens creiem que som, no sé qué . La nostra supèrbia i prepotència ens traeix. I encara que al principi això pugui semblar un pas enrere, ni molt menys ho és.

L'home sempre tracta de controlar-ho tot, però si llancem la vista enrere, ens adonem de que paradoxalment, la Humanitat evoluciona en la mesura que va deixant anar llast, és a dir, en la mesura que és conscient de la seva falta de control - de la seva insignificància -; Posem un exemple, el fet d'acceptar i d'assumir que no érem el centre de l'Univers, ens va recompensar amb un gran salt evolutiu. L'evolució és una cosa que té un moviment uniformement accelerat i que avança en progressió geomètrica. Així doncs, el salt que podem donar si arribem a assumir aquesta -per mi aclaparadora- realitat de que no som els amos del nostre destí, pot ser brutal.